La Calsina

Anar el dia de Sant Esteve a la muntanya de Sant Llorenç, és un gran plaer, hi ha poquíssima gent. Feia fred i la pluja escassa de fa uns dies presentava un espectacle de sequera menys aclaparador. He deixat el cotxe a la Barata, he pujat pel Camí Ral fins a Coll Estret (25 minuts), he baixat fins a la Portella (25 minuts més) i he agafat un camí poc abans d'arribar a la font que baixa primer i puja després cap a la casa de La Calsina. El camí que va de Coll Estret a la Portella té alguns trams completament llaurats pel senglar.

La casa de La Calsina és a la fondalada que queda entre el Paller tot l'any i la Roca Salvatge, una meravella. Uuna casa feta sobre rocam i d'unes dimensions molt notables. Era una masia que només devia poder viure del bestià, al voltant no s'aprecien feixes conreuables. L'estructura de la casa mostra encara uns corrals de dimensions molt notables. Una casa inòspita, que en època de bandolerisme devia haver de prendre moltes precaucions donat que els famosos bandolers tenien els seus amagatalls molt a prop de la casa. La relativa proximitat a l'Obach i al camí ral (20 - 25 minuts de pujada notable) devien també propiciar activitat econòmica i contacte amb el món. Desconec la connexió amb la vessant de Rellinars que imagino devia ser important. Al costat de la casa hi ha un alzinar interessant. Les vistes des de sota del Paller tot l'Any i de la Roca Salvatge empetiteixen a qualsevol.

Des de la Calsina puja una canal que va a buscar el Camí Ral just abans d'arribar al Paller tot l'Any d'allà és fàcil recuperar el camí que passa per sota Castellsapera i retornar cap a La Barata.

Més informació

500 de talent

Catalunya ja fa anys que viu una sobredosi de diagnosi. En canvi, ens falta pensar projectes en gran i ens sobren capelletes. Però els projectes en gran, necessiten talent. Inditex hagués estat possible sense José Ma. Castellano? Ho dubto. Hi ha massa corporativisme en l'empresa i en la universitat catalanes com per obrir-se a la captació de talent internacional, el difícil encaix del ICREA a les universitats en són una prova ben evident. Necessitem projectes de massa crítica que ens permetin atreure talent i una cultura més oberta per acollir-lo, menys jeràrquica, on tothom pugui parlar amb tothom a les organitzacions. La captació de talent, vencent les resistències corporativistes ha passat a ser una prioritat nacional. Un dels grans investigadors catalans, un dels pocs que avisa als seus estudiants de doctorat que per norma no els contractarà quan acabin per fugir de l'endogàmia, em deia que Catalunya només es posaria en l'òrbita del lideratge si aconseguís captar 500 persones de talent per a les seves universitats i l'empreses....Hi estic d'acord, de vegades fem les coses molt complicades només per amagar la manca de talent, ens sortiria més barat i seriem un país més interessant si anéssim a buscar talent on fós, no important d'on vingui però que siguin persones que aportin un valor afegit molt per sobre de la mitjana (i alguns d'ells serien òbviament catalans que tornen després d'un bon periple de projectes internacionals).

De com generar talent ja en parlarem un altre dia, quan hagin passat unes setmanes més des de la presentació de l'informe PISA.

Si algú te ganes de comprovar el preocupats que estan alguns americans per la fuga de talents podeu provar de llegir "Fligth Capital" de David Heenan, editat per Davies - Black Publishing (2005)

Que passeu un bon Nadal.

Més informació

Esforç + il·lusió

Tinc el privilegi de ser amic de Jordi Nadal (http://www.jordinadal.com/). Ara impulsa el seu projecte Plataforma Editorial. No conec ningú amb tant entussiasme pel que fa com en Jordi. Encomana el projecte que impulsa perquè el viu i el fa viure als altres. És autèntic. Però a part de la il·lusió, el Jordi posa un esforç enorme en el seu projecte, esforç en exigència intel·lectual i esforç en hores de treball. Es mereix l'èxit i el tindrà, perquè és un creador esforçat. Gràcies per fer-nos aprendre tantes coses. Heus ací un pla estratègic per Catalunya: esforç i il.lusió.

Més informació

Preguntes sobre Rànkings d'universitats i escoles de negoci

Llegeixo el Ranking d'universitats que ha tret recentment el suplement d'educació del The Times. Sembla que escombren cap a casa perque hi ha més universitats angleses que en d'altres rankings similars.

Però la pregunta que em vé al cap és perquè estem tan avall? La UB en el lloc 194, la UAB en el 258 i són les primeres universitats espanyoles del ranking, la UPF en el 339 (això sí molt destacada en internacionalització dintre el top 50). Com potser? no m'ho explico, ni per paràmetres de ranking, ni exclusivament per manca de finançament, ni per una governança pensada per a que no mani ningú. Com potser que no hi surti la UPC, ni la Politècnica de València? I com potser que no aconseguim millorar any a any en aquests rankings?

L'altre pregunta que em faig és perquè les escoles de negoci catalanes surten en llocs d'excel.lència en els principals rankings de business schoools del món i en canvi les universitats estan en un lloc tan poc engrescador?

No tinc respostes clares, però tinc algunes sospites.

Més informació

Del costat de la solució

una de les motivacions principals a l'hora de fundar LTCproject va ser poder crear un equip amb gent poc complicada, és a dir, gent que quan ha de triar estar del cantó del problema o del cantó de la solució, tria la segona opció. I us haig de dir que em sento part d'un equip de gent que busca fer la vida fàcil als altres, que opta per treballar per la solució. Els problemes venen sols, però les solucions no. La nostra feina de consultors ens porta a conèixer moltes organitzacions públiques i privades, formades per comunitats de persones ben diferents, amb missions diferents, amb situacions laborals diferents i quan constatem la quantitat increïble d'energies que algunes organitzacions destinen a gestionar els ego (petites i grans vanitats) al management de l'enveja, a encallar-se en conflictes extemporanis, tenim la convicció que caldria una metodologia per afavorir que la gent optés per ser del costat de la solució. Encara no hem trobat la fórmula magistral, però estigueu segurs que ens agradaria trobar-la.

Més informació

Comunicació: pensar i llegir les organitzacions

Hi ha pocs factors tan transversals a les organitzacions com la comunicació. És difícil assolir èxit en la fidelització dels clients, en un sòlid posicionament estratègic, en la motivació dels equips, de les persones, en disposar d'un sistema de lideratge eficient, si la comunicació no funciona. En aquest sentit els requeriments de gestió de la comunicació són cada dia més estratègics i no és estrany que els perfils dels gestors de la comunicació vagin canviant. Els nous perfils professionals són de gent que han de representar aquesta transversalitat. Professionals amb gran capacitat per llegir les organitzacions i el seu entorn, que més enllà de ser bons tècnics en el desenvolupament dels instruments habituals de la comunicació, han de ser capaços de pensar estratègicament les organitzacions. La comunicació sense pensament estratègic és un exercici superficial.

Més informació

Article de Chesbrough a la MIT Sloan Mangament Review

Us recomano el darrers article de Henry Chesbrough, la principal referència de l'Open innovation al núm. Winter 2007 de la Revista de MIT Sloan Review Mangament. Si algú el desitja el pot obtenir a http://sloanreview.mit.edu/wsj/insight/pdfs/48208.pdf

Us adjunto el comentari a la imatge superior tal i com surt a l'article:

To offset the trends of rising delevopment cost and shorter life product cycle (left bar), companies must experiment with creative ways to open their business models by using outside ideas and technologies in internal product development and allowing inside intellectual property to be commercialized externally (right bar)

Més informació

Créixer més que envellir

Algunes organitzacions tenen gent que han deixat de créixer junts i sembla que només desitgen envellir junts, i això que potser fantàstic en l'àmbit personal, íntim, no és bo en termes d'organització. Penso en algunes universitats, empreses o cadenes de televisió que conec, hi ha gent que ja s'ho sap tot tant, que ja tenen tan al cap les limitacions pròpies i alienes que perden la força d'innovar, que generen abans els anticossos a la innovació que la il·lusió per a la innovació. En aquests llocs, qualsevol cosa és una muntanya i el ritme de les decisions és lent, els clients són cada cop més els clients interns, fa mandra tornar a començar, es perd el sentit de l'esforç, es avorrit, no hi ha alegria. Hi ha una patologia greu a una empresa quan tot es torna conservador, previsible, quan l'entussiasme no es cola entre els ordre del dia de les reunions. Hem de prendre mesures per continuar creixent, no importa l'edat de cadascú ni de l'organització, però el dia que deixem de tenir un somni personal i col·lectiu, posem la primera pedra per tancar l'empresa.

Més informació

Eight Factors That Lead to Success

by Linda Gratton and Tamara J. Erickson "Ways to Build Collaborative Teams"

Harvard Business Review. November 2007

Més informació

Innovation Nation

El llibre de John Kao, Innovation Nation publicat per Free Press (2007) és un exercici escrit en clau molt nordamericana en relació a la pèrdua de lideratge en innovació que l'autor constata en els Estats Units. Vist des d'Europa, on les xifres en innovació no ens molt favorables en conjunt pot semblar un exercici reconfortant que algú des de l'altre costat de l'Antàntic es fixi en tres models internacionals (Filàndia, Irlanada i Singapur) i constati l'emergència inaturable d'Àsia en la nova geografia de la innovació. En tot cas, l'anàlisi sobre decadències que fa Kao nosaltres ens el podriem aplicar corregit i augmentat. M'ha semblat interessant la descripció que fa del "Innovation Hub" de San Diego i la seva proposta de replicar el model en el país en 20 hubs similars. No em sembla un llibre ben resolt en les seves propostes, però fa de bon llegir ni que sigui per títols de capítols com "What's good for the world is good for America". La perspectiva autocrítica de Kao és en sí mateix innovadora.

Més informació

A la cova del Drac per la Canal del Pi Tort

Deu fer quinze o vint anys que no pujava per la Canal del Pi Tort, un camí que porta des de la Casa de Can Pèlags al camí carener de Coll d’Estenalles a La Cova del Drac i la Mola. Un dia radiant, el bosc molt sec. He deixat el cotxe una mica més avall de La Barata i m’he enfilat fins trobar el camí que porta just a Can Pèlags. Quin conjunt de cases més extraordinari!! No en conec la història però els seus creadors van ser gent amb gust, el lloc és magnífic i el conjunt notabilíssim. La Canal del Pi Tort s’agafa, just al peu de la casa i després d’enlairar-se sinuosa, comença a pujar de valent. És una canal contundent, preciosa, de les que m’agraden, feta de còdols, d’alzines i d’aquest cromatisme de Sant Llorenç que hem interioritzat como a nostre, de roques barrejades amb pi i alzina, de roques que canvien de color amb el sol. La Canal puja fort però és graonada. Massa silenciosa, es troben a faltar més ocells. He pujat pel Pi Tort des de Can Pèlags amb 25 – 27 minuts, abans ho feia corrent. He tardat 35 minuts fins a la Cova del Drac. A la Canal he trobat 15 persones al pujar i cap al baixar. Però a dalt a la carena n'he comptat més de 70 persones. He decidit no pujar a La Mola i quedar-me al Morral del Drac, he imaginat La Mola tan plena que no n’he tingut ganes. Decididament és millor buscar les zones més inòspites del Massís, hi ha racons preciosos i caminar sol sense veus, és molt agradable.

Més informació