29 de febrer 2008

Conclusiones del Seminario de Gerentes de Universidad: Comunicación y Universidad. Valencia 27-28 Feb. 2008

– Situar la comunicación junto a la estrategia. Separar la comunicación de la estrategia es perder su efecto palanca. El caso UPF nos ha mostrado como este enlace genera valor. El binomio estrategia – comunicación debe servir para diferenciarse. Hay demasiados relatos clónicos entre universidades. Diferenciarse es clave.
– Tener un plan de comunicación para ordenar los recursos de comunicación y poder medir sus resultados. El caso UPNA nos ha mostrado la metodología y el beneficio de contar con una hoja de ruta para priorizar y medir los recursos de comunicación.
– Incrementar las competencias profesionales y organizacionales en comunicación. Sin más competencias en comunicación entre los directivos de la universidad no conseguiremos incorporar la comunicación en la fase de conceptualización de los proyectos.
– Tener un sistema de liderazgo potente es fundamental para la comunicación interna y externa. El liderazgo es un axioma para el cambio. Hay que tomarse en serio la necesidad de generar liderazgos potentes. De por sí, la calidad académica de las personas no garantiza el liderazgo que un gobierno complejo como el de la universidad necesita.
– Desarrollar soluciones de calidad en comunicación (caso sobre usabilidad del Columbia University Medical Center) y el interés de apostar por la innovación (Proyecto Zona UPC). Un proyecto potente de comunicación puede ser motor de cambio de la universidad.
– Aprovechar los nuevos agentes facilitadores, los nuevos intermediarios que el nuevo paradigma de Open Innovation permite. La relación con las empresas y la sociedad en general tiene que trascender la cordialidad institucional y estar muy orientada a resultados.
– La comunicación sin una base de calidad tiene un recorrido bien limitado.
– Muy a menudo, en comunicación, menos es más.


Més informació
26 de febrer 2008

Comunicación y Universidad, ponencia X. Marcet, UPV Valencia 27.02.2008


Més informació
24 de febrer 2008

Universidad, cambio y comunicación.

Universidad, cambio y comunicación
La universidad se cambia desde dentro, básicamente desde dentro. Quizás no sea lo más rápido pero no hay otra vía que cambiarla desde dentro. Cambiar para contribuir más decisivamente a una economía basada en el conocimiento desde la tercera misión, para establecer unos mecanismos de aprendizaje más eficientes y pensados para formarse a lo largo de la vida y para realizar una investigación básica de calidad. Cambiar para establecer una gobernanza que apoye al talento y no lo diluya confundiendo democracia con excelencia. Realizar un cambio que genere una espiral de innovación y de excelencia en la universidad es un gran reto que requiere un tipo especial de liderazgo, dispuesto a desgastarse en la búsqueda de un nuevo paradigma y llegar a él en un tempo propio del siglo XXI.
La universidad continua siendo una marca con alta reputación social, pero las primeras críticas ácidas a la universidad llegan a la par que se afianza el fenómeno de unos rankings en los que las universidades españolas – y en general europeas - tienen dificultades para despuntar. Hay un exceso de diagnóstico y pocas acciones valientes. Hay discursos instalados que deberían motivar cambios importantes pero que acaban formando parte del paisaje que envuelve a la universidad. No hay prisa. Curiosamente, discursos como el de la triple hélice no son cuestionados por nadie, pero convocan poco compromiso social, se convierten en un lugar común pero se concretan en pocos proyectos significativos. Sería mucho mejor una clase empresarial que criticara abiertamente a la universidad – como lo hace en privado – pero que se comprometiera con su cambio, que se propusiera cambiar, crecer e internacionalizarse con la universidad. Comprometerse sería la única forma de propiciar el cambio también desde fuera la universidad.
En esta situación, la interacción de la universidad con su entorno es importante. Como también lo es poder involucrar a una parte muy significativa profesores y al PAS en proyectos corporativos de cambio estratégico. Para estos dos objetivos la comunicación resulta fundamental. La comunicación gana centralidad y requiere a la vez de una gestión distinta, más estratégica. Por su parte los proyectos deben ser concebidos desde el liderazgo y con una mayor carga potencial de comprometer a los públicos internos y de atraer más decididamente a los “stakeholders”. Pero la comunicación sigue siendo vista por muchos como un envoltorio que actúa independiente del contenido a comunicar. Y la comunicación, por sí sola, sin una base de calidad académica, de investigación, de transferencia y de gestión, tiene efectos muy limitados y bastante efímeros. Es la interacción entre calidad y comunicación la que permite construir reputación. En este sentido, es inútil continuar tratando a la comunicación como un añadido a la gestión, la comunicación está en el corazón de la gestión, exactamente igual que las finanzas. Por eso motivo mi recomendación sería que los directores de comunicación de las universidades deben estar dentro de los equipos de dirección y deben responder a perfiles profesionales de alta dirección.
Las universidades y la sociedad española se encuentran ante una encrucijada: dejar que la universidad cambie a su ritmo (lento y muy autoreferencial como se ha visto en el debate de la EEES) o bien aumentar el compromiso social y ser exigentes y próximos con la universidad para ayudarla a un cambio todavía más profundo. La universidad española ha cambiado en los últimos años y el que no lo reconozca no es consciente de una evolución evidente. Pero por obvia que sea esta evolución, no es suficiente y hay muchos indicadores para constatarlo, especialmente si se sitúan en una perspectiva internacional. El cambio, a pesar que no se dará en todas las universidades, se impondrá en aquellas que quieran jugar algún papel a nivel internacional.
En este proceso de aceleración de la mejora que se impone a la universidad, la comunicación, entendida como ámbito de gestión (no como envoltorio de la gestión) debe jugar un papel más importante que el que ha jugado hasta ahora. Liderazgo y comunicación son fundamentales para que la universidad acelere sus cambios y buscar un mayor compromiso de la sociedad. Fundamentalmente de todo esto es de lo que me gustaría hablar en el próximo seminario sobre Comunicación y Universidad que se celebrará los próximos 27 y 28 en la Universidad Politécnica de Valencia.


Més informació

Els cortins


Avui amb el Joan hem pujat a Els Cortins. Ha costat deixar el cotxe perquè la Diputació fa obres als aparcaments de Coll d’Estenalles. El camí s’agafa passada la Caseta de peoners, al primer revolt pronunciat, d’aquest que el meu pare en deia “paella”. El camí baixa i voreja Els Cortins, una roca imponent que sempre ha viscut a l’ombra del Montcau, molt més alta i majestuosa. El camí que encercla Els Cortins ofereix una magnífica vista de La Falconera (a la foto), una roca digna de presidir el paisatge que es desplega cap a Mura i cap al Bages. Aquesta part del Massís és ombrívola, el camí alterna el sender entre alzines i els trams de roca que quan es humida fa de mal travessar. Hem pujat després al Montcau, nosaltres ho hem fet per una canal que s’agafa des d’una vauma preciosa que hi ha al peu d’Els Cortins. Després d’una canals preciosa, vertical que de tant en tant dibuixa salonets entre alzines, s’arriba un coll entre Els Cortins i les estribacions del Montcau, es fa un tram molt aeri i s’arriba al peu que porta a centenars de persones cada diumenge al Montcau. Ens hi hem afegit i hem pujat al Montcau, i per primer cop a la vida, al no fer-hi pràcticament vent, hem pogut esmorzar a dalt, amb un tros d’herba que hi ha en la vessant que ens tornaria a portar cap el lloc d’on veníem i que ens deixava veure ara Els Cortins i La Falconera des de dalt. Veiem que hi ha un camí fàcil per pujar a Els Cortins que no hem pogut trobar. Darrera La Falconera es veu la plataforma que permet fer el camí des de La Coma d’en Vila fins a Mura. Una excursió fantàstica en un bosc una mica menys sec i en una zona que desconeixia plenament. Perquè no la coneixia? Doncs perquè el meu pare i el meu avi no hi tenien tirada, per això estic content que hagi vingut el Joan, amb el temps aquestes coses acaben sent importants.


Més informació
17 de febrer 2008

Font de L'Hort i el Castellar







Avui he pujat al Castellar, un turó de roca que hi ha sobre la Font de l’hort, s’hi puja en poc més de 20 minuts des de la carretera que porta a Coll d’Estenalles. Cal deixar el cotxe una mica més amunt del Km 12 en un aparcament que hi ha poc després del monument als assassinats de La Barata de juliol de 1936 (per cert molt malmès, fa mal els ulls). Precisament trobareu el camí cap a La Font de L’hort al peu de dos xiprers que tenen una làpida als peus datada a setembre de 1936 i que deu correspondre a un altre assassinats que es van fer per aquests revolts de la carretera de la Mata. Un lloc massa bonic per morir d’una forma tan injusta, el so de les armes devia retronar fort. No he pogut identificar de qui es tractava, però en aquells dies de setembre de 1936 hi hagué una onada important d’assassinats a la reraguarda.
Hi ha dos camins, un que s’enfila a l’esquerra i tira més cap El Morral del Llop i un altre que puja cap a la dreta i que porta directe a la Font de l’Hort. És un lloc tranquil. En un dia on no es podia deixar el cotxe a l’Alzina del Sal·lari perquè el parking era ple de gom a gom, s’agraeix passejar sol i poder gaudir del silenci. El camí s’enfila primer com seguint la carretera per endinsar-se després entre alzines. El senglar hi treballa de valent, ho trinxa tot. La Font de l’Hort és ben seca. Es conserva bé, té una làpida de l’any 1935. Era el lloc preferit del meu pare, hi anava a passejar sovint una formidable gossa pastor alemany que es deia Xica i que va enterrar prop de la Font. Sempre que passejo per aquí recordo molt el pare i em sap greu no haver-lo acompanyat més cops. El camí puja per sobre la Font fins a trobar la Carena de la Castanyera. El camí és obac, alterna el bosc amb el rocam, és un camí ben treballat, gairebé empedrat. Un cop dalt de la carena, a la dreta, un camí recula cap a la Roca d’El Castellar, amb una vista agraïda sobre Puigcodina i Castellsapera a la dreta i sobre La Mola, a l’esquerra. És un balcó notable, poc conegut. Al tornar enrere comprovo que estic molt a prop de la Casa de la Mata, imponent. La vista situa en la mateixa línia La Mata i el Montcau en una imatge d’aquestes que als terrassencs ens conforten tant. Un luxe, sentit molt propi aquest petit tresor.
El bosc està molt sec.


Més informació
10 de febrer 2008

quatre preguntes sobre la Universitat de Catalunya



Em sembla estimulant pensar sobre el projecte impulsat pels rectors i ben vist pel DIUE d’Universitat de Catalunya. Penso des de fa anys que les universitats necessiten un canvi i voldria aproximar-me al projecte d’Universitat de Catalunya com una oportunitat de canvi.
Estic convençut que els que proposen la Universitat de Catalunya creuen que ajudarà a resoldre alguns dels grans reptes que el sistema universitari té plantejats. Des d’aquesta perspectiva voldria escriure algunes preguntes que em venen al cap.
La primera pregunta: què hi guanya el sistema? L’impuls d’una superestructura i una marca aportarà valors afegits a cadascuna de les universitat orientant-les a l’excel·lència, o el model acabarà socialitzant la mediocritat? Segur que la resposta està en el cantó de l’excel·lència, en tot cas, la pregunta és com contribuirà a aquest objectiu? Fins ara les iniciatives compartides que les universitats catalanes han sigut capaces d’emprendre conjuntament han estat significatives , com CBUC o CESCA, però sembla que la nova UC hauria d’anar molt més enllà, sinó fos així, l’operació no es justificaria. Quines seran les noves iniciatives de valor diferencial que la nova UC pot aportar? El sistema universitari actual es fa de cooperació i de competència i es bo que continuï així. En tot cas, tendir a eliminar la competència seria un gravíssim error. De fet, aquest no és el cas de la Universitat de Califòrnia que tan sovint es pren com a model.
Segona pregunta: governança. És un lloc comú que les universitats europees tenen un problema de governança que fa difícil la presa de decisions àgils i compromeses que trenquin inèrcies corporatives molt arrelades però també poc eficients en resultats. Tenim una universitat que sap definir el canvi però és poc capaç d’implementar-lo en un tempo raonable.
En aquest sentit la nova Universitat de Catalunya és obvi que voldrà millorar la governança de les universitats:
· De quina forma la nova UC no esdevindrà un estament més en una estructura massa estamental? Com transcendirà el risc d’esdevenir una superestructura més?
· Tindrà 8 consells socials o seria millor que tingués un sol consell social que superi les dinàmiques territorials i sigui un gran ajut a la millora contínua?
· Tindrà algun mecanisme que ajudi a les pròpies universitats a millorar els processos de captació de talent?
· Tindrà algun mecanisme que ajudi a una internacionalització més gran de la docència i la recerca universitàries?
· Donat que es manifesta que la nova UC busca un sistema més sinèrgic i complementari (la UC com puzzle de complementarietats ben encaixat), em pregunto qui prendrà les decisions dures de prendre per a que el sistema sigui realment complementari? Qui proposarà les reconversions necessàries o qui proposarà tancar aquella part de l’oferta difícil de justificar des de la qualitat o de l’aportació de valor social? Qui garantirà que els nous estudis que neixen ho faran allà on la combinació de mercat, talent i format acadèmic és realment el de més qualitat, homologable realment a nivell internacional? Un Senat Acadèmic indiscutible, potser?
Tercera pregunta: recerca. Podrà el nou format d’Universitat de Catalunya ajudar a superar el debat sobre mantenir la recerca d’excel·lència dintre la universitat o bé crear centres de recerca independents? Podrà acostar posicions entre els que pensen que l’actual governança de la universitat dificulta molt realitzar-hi projectes de recerca d’excel·lència i aquells que consideren que desproveir la universitat de la millor recerca la condemna a la mediocritat? Més enllà de les dicotomies, l’àmbit per a col·laborar en recerca i innovació és ampli entre les universitats catalanes i els reptes conjunts molt importants.
Quarta pregunta: sobre la marca. Veig molt clar que algunes universitats del sistema poden guanyar amb una denominació paraigües que es digui Universitat de Catalunya. A d’altres, francament, no ho veig tant evident. En relació a la potència de marca, seria interessant que el conjunt de les universitats poguessin millorar en els rànkings de posicionament internacional que més ajustats els semblin a la seva realitat. Si el model és però similar al de la Universitat de Califòrnia, en els rànkings apareixerà cadascuna de les actuals universitats, tal com passa amb la UCLA o la UC San Diego. Cada campus de la U.Califòrnia té, a més, una identitat molt sòlida, només cal mirar el seu merchadising, us serà difícil trobar alguna samarreta que posi Universitat de Califòrnia a seques i trobareu tot el que vulgueu amb el nom de cada Campus. En tot cas, quins seran els atributs de marca de la Universitat de Catalunya? I un cop més, quins seran els valors que afegirà als atributs de les marques actuals? Vull defugir per reiterat el debat tòpic de marca pel que fa al subjecte de la projecció internacional ( Barcelona o Catalunya)i dono per suposat que ningú hi sortirà perdent. Òbviament, serà sensat que les universitats de Barcelona es continuïn recolzant en la gran potència de marca de la ciutat de Barcelona.
Insisteixo en que la idea d’Universitat de Catalunya em sembla suggerent, i estic convençut que aquestes primeres reflexions, només plantejades probablement des del meu desconeixement, tenen respostes contundents. La cooperació en sí mateix em sembla un valor positiu, però si a més de cooperació entre universitats, el naixement de la Universitat de Catalunya és l’escenari d’un canvi profund cap a un sistema universitari més internacional, més excel·lent i més eficient, em sembla que l’aposta té realment un valor estratègic per al país.
Per cert, qui ho liderarà?


Més informació
07 de febrer 2008

Yes we can, la comunicació d'Obama

A tots els que estigueu interessats en el món de la comunicació us suggereixo que seguiu d'aprop el website d'Obama i que, al marge de les vostres preferències, us subscriviu al seu newsletter per a supporters. No hi ha color. La combinació de missatges força, ús del personatge i sistema de captació de recursos és molt eficaç´.

Finalment el "Yes we can" ha calat fons, Weltroni a Itàlia ja l'ha adoptat, és estrany que aquí no ho hagi fet encara ningú. El "Vote Hope" és potent, fresc.


Més informació
02 de febrer 2008

Ibarretxe a Stanford


La tradició de fer de la universitat espais de llibertat és sana, i val en totes direccions. Un espai de llibertat que es vulnera quan no es deixa parlar a algú, quan se l'intimida en la seva comunicació. La histèria de la campanya que ha acompanyat a l'anunci de la conferència d'Ibarretxe a Stanford és desproporcionada. El valor de la paraula en un espai de lliure circulació d'idees és un valor inherent a la universitat que cal respectar. Probablement molts dels que intenten coaccionar la intervenció d'Ibarretxe a Stanford són els mateixos que es queixen amargament quan en alguna universitat espanyola alguns polítics són maltractats per estudiants que no respecten el dret dels altres a l'expressió.

Sovint acostumo a pensar que hi ha profesdsors que s'escuden en la llibertat de càtedra per amagar la seva incapacitat d'aportar valor real a la ciència o la societat, però hi ha moments en els que vull reconèixer que a part de ser un espai de recerca i d'innovació, la universitat és també un espai de valors, que comença donant veu i discutint sobre qualsevol posicionament polítics democràtic. Tanmateix la universitat és més que recerca i innovació, és també l'espai lliure que afavoreix la recerca i la innovació.

És trist que alguns vulguin ara especialitzar-se en exportar sobretot histèria. El que hem d'exportar és més recerca i més innovació.


Més informació