04 d’octubre 2009

De Les Pinasses a la Carena dels Clapers


M’he confós a l’agafar el camí per pujar al Turó de Coll Prunera i he fet una volta extraordinària i desconeguda per a mi. He baixat per un camí que surt de l’aparcament que hi ha just abans del Monument als assassinats de 1936 i que m’ha portat a la Riera de sota la carretera per un camí preciós, una mena de túnel fet d’alzines que donava una sensació de frondositat intensa, amb poca llum i molt silenci. La sensació al bosc era ja de tardor, un dia fantàstic amb calor però amb el bosc humit i amatent. He pujat entre el Turó de Coll Prunera i el Turó de les Rovires, pel Torrent de Les Planes, però m’he desviat fins a sobre Can Bofí, d’allà en direcció a les Pinasses m’he enfilat per un bosc net que de vegades adoptava la forma de laberint d’alzines. Un bosc, on tècnicament hi havia d’haver força bolets, però jo dec ser l’únic que no n’he trobat. Pujant hi ha unes vistes superbes sobre Can Pèlags i, cap a l’altre cantó, una mirada preciosa al Turó de Coll Prunera, Castellsapera i Montserrat al fons. El camí puja fort però és preciós i porta al camí que va del Morral d’en Bens fins a Les Pinasses. Just abans de Les Pinasses surt el camí que porta cap a Coll d’Eres, un camí civilitzat i molt solitari. A l’alçada de la Carena dels Clapers he tornat cap a la carretera on havia deixat el cotxe. Han estat dues hores i mitja de camí tranquil en la majoria de trams. Aquesta part de la muntanya és ideal per a diumenges de grans aglomeracions, hi ha molt poca gent. M’he perdut dues o tres vegades. Provar camins és la manera de conèixer la muntanya, de sorprendre’t per una balconada insospitada, per un racó d’alzines que defineixen un salonet natural, per una carbonera desconeguda o per un arbre de diversos troncs. Sant Llorenç és això, descobrir-te sol, reconfortat pel diàleg amable que sempre ofereix la muntanya en forma de detalls, de paisatges, de silencis. És un diàleg de retorns, de descobrir records, d’endevinar els records del pare i de l’avi passejant per aquests mateixos camins en una mena de fidelitat estranya cap aquestes pedres i aquestes composicions d’alzines i de pi. Tanmateix, no aprenem a caminar a la muntanya, però si que és on aprenem a caminar sols buscant en els camins el mateix plaer, el mateix respecte amb que ho han fet, des de sempre, la gent del Vallès. Ens podem explicar d’altres maneres, però en aquest escenari de Sant Llorenç trobem una bona forma d’explicar-nos.
Us recomano molt el llibre que ha publicat Manel Cajide "El Massís de Sant Llorenç del Munt. 12 itineraris pels camins perduts". Una extraordinària guia per algú que ha caminat i escalat molt per Sant Llorenç. Un regal.