27 de desembre 2009

De la Font de L'Hort a la Font Freda


L’endemà de Sant Esteve, un dia radiant i fred. El bosc estava amarat d’aigua. Els darrers dies una pluja pacient ha resolt una tardor massa seca. He pujat a la Font de L’Hort pel cantó del Morral del Llop. Agafo aquest camí quan vull recordar al pare. Era la seva excursió preferida. Els trams de roca semblaven de pissara negra i brillant. Els trams de bosc eren d’una verdor descordada, el verd s’enfila per l’escorça dels arbres com reivindicant-se. A les alzines era com si les gotes volguessin descansar en la frondositat de les fulles i les branques per caure acompassadament al primer moviment. Com si les fulles volguessin retenir l’aigua després de tant temps privades de pluja.
He acabat de pujar fins la Carena de La Castanyera. A dalt, la vista de tot un país. El mar, metàl·lic queda al sud, al fons d’una llarga carena que comença en Castellsapera i continua per Puig Codina. El mar és un destí, l’altre és la muntanya. A nord, els Pirineus s’endevinen per sobre la boira que reposa sobre el Bages. El Pirineu nevat com a límit, gairebé com a metàfora de diàmetre d’un país petit que es fa amb una llarga caminada. Un cop dalt, he volgut arribar fins a la Font Freda, el camí és allà mateix. Baixar a La Font Freda és mirar a Nord, admirar el perfil ben retallat del Pujol de la Mata com a preludi de l’aridesa del Bages, al fons de l’escenari, el Cadí i La Molina. La Font Freda ( a la imatge) és obaga, no hi toca el sol en tot el dia, és humida, molt humida. Posada en una balconada era la darrera aturada entre la Mura i La Mata.
Torno pel mateix camí i penso en La Font de L’Hort que mira a sud-est i és ben assolellada. De baixada veig la fondalada del Sot de la Bota com ha canviat els ocres groguencs que espurnegen el verd per un color avellana tancat, fred.
No he trobat ningú en tot el trajecte, de fons només escolto el degoteig de les gotes que compleix les ordres del vent que planeja des de la carena. Una caminada com un regal de Nadal.

3 comentaris:

27 de desembre, 2009 23:46
rlfox ha dit...

Es de una belleza y un sentimiento sublime, lástima que con la traducción se pierda brillo, pero aun así es tremendo.
Ama Vd. la naturaleza y la paz de la soledad que le circunda, una envidia para este urbanita que le sigue.
Me quedo con sus últimos párrafos. Es un sentimiento que comparto
Un placer.

28 de desembre, 2009 09:51
monroe ha dit...

Benvolgut Xavier. No se si coneixes la caminada anual que a finals de novembre el Centre Excursionista de Mura organitza per les valls del Moncau. Son dues caminades: la curta uns 12 km i la llarga uns 22 km. Enguany hem anat de Mura cap a la Vila, cap a Rocafort, cap a Talamanca, ens hem desviat gairebé fins a Monistrol per tornar a Mura. Impresionant i molt recomanable. Bones festes

28 de desembre, 2009 19:08
xmarcet ha dit...

Muchas gracias por tu comentario y por poder compartir vivencias y compromisos, Xavier

Enhorabona no conec aquesta ruta però estaré al tanto per futures edicions, que tinguis Bon Any,
Xavier