Hi ha moltes maneres de fer la volta des de l’Alzina del Sal·lari fins l’Alzina al Vent i tornar. Però avui, al tombant de la tarda, quan el sol ja juga a cuc amagar amb la muntanya de Montserrat, tots els camins haurien estat una bona elecció. He fet un clàssic, pujant fins a la Carena de la Castanyera, deixant a la dreta el Morral del LLop canviant de color al moviment del sol. Després he baixat pels graons de Mura. Aquest camí era un camí de traginers. Hi ha la Font i la Balma dels traginers, perquè era un camí de feina. No només s’hi transportaven aliments sinó la llana que els paraires de Terrassa donaven a filar a Mura o Talamanca al segle XVIII. Avui ens sembla impossible perquè traginar per aquí devia ser dur.
Aquestes roques tant pròpies de Sant Llorenç semblen a aquesta hora del capvespre torrades per raigs de sol seculars. Hi ha silenci. Poca gent. El bosc tot i la canícula presenta un bon aspecte.
El sol retalla, crepuscular, el perfil de la Muntanya de Montserrat, com si en aquest acte quotidià, fes un goig a la Verge.
Tornar a la muntanya després del temps de les al·lèrgies és reconstituent. La millor medicina.
La imatge és del Morral del Llop.
