06 de març 2010

Els Òbits i la Font Flàvia


Avui gelava, però era evident que el bosc ja en tenia prou d’hivern. Admetia amb desgana una gebrada que omplia de gomets glaçats el redós dels camins. Acceptava encara alguna agulla de gel, però el verd ja era un altre, tot donava la impressió que havia d’entrar en moviment d’un moment a l’altre. El bosc ja tenia la roba del temps de primavera a punt, com una núvia antiga preparava l’aixovar abans del casament. Tot és a punt. He vist més ocells: tudons, perdius i una àguila matinera.


He aparcat una mica abans del Km. 14 de la carretera de la Mata. M’he enfilat per un d’aquests camins que van a buscar la Carena del Pagès, he agafat un dels més directes i just després d’un tram de pedra que deixa una gran balconada sobre Castellsapera i Montserrat he descobert en un arbre un caseta amb una verge bruna a dintre. La verge que mira Montserrat. Ha estat un moment especial, m’ha semblat que en aquell entorn, en soledat, amb Montserrat a l’esquena i la verge mirant-me, el més natural hagués estat resar. He mirat de recordar el “Déu - vos salvi Maria” però no me n’he recordat del tot (si ho veiés la senyoreta Cardona dels escolapis!!!!) en canvi sí que hauria pogut recitar el Virolai perquè era l’oració preferida del pare i li varem cantar per acomiadar-lo. És un testimoni autèntic de l’espiritualitat montserratina que abans era molt arrelada a Terrassa. La caseta de la verge estava voltada d’una bandera catalana penjada entre les branques. Calia? Potser no. És una mica carrincló? Segurament. M’ha molestat que hi fos? Sincerament, no.


He continuat en direcció a la Carena del Pagès fins arribar a l’alçada de Les Pinasses. Allà he baixat a l’esquerra cap a La Font Flàvia, una font que només pot rajar del que destil·len les roques i que porta un nom de clares reminiscències romanes. En el salonet que fa la font hi ha una placa del 1978 de la “Colla dels dissabtes” dels Amics de les Arts de Terrassa. En el camí que porta a la font hi trobareu alguns dels pins més espectaculars del massís. En camins com aquest el meu pare m’ensenyà a distingir els pins, les alzines, els roures i els boixos, amb això ja et pots distreure a la muntanya.


El camí de la Flàvia porta a una magnífica balconada sobre La Cadireta i La Morella del Daví que en dies com avui permet veure al mateix temps el Cadí ben nevat i el mar ben brillant. S’arriba de seguida als Òbits una de les balmes mítiques de la muntanya que va ser de tot, fins i tot una fàbrica de moneda falsa. Si aneu als Òbits no us perdeu la vista aèria sobre el Turó de les Nou Cabres. He tornat pels Pla dels Ginebrons i el Morral gran.


L’excursió és preciosa, l’he feta en dues hores i mitja i té la gràcia de veure els dos cantons de la muntanya, la que s’aboca al Bages mirant Montserrat i la que s’aboca a Sant Llorenç Savall (amb la terrible ferida del incendi) mirant al Montseny.