27 d’abril 2010

Mapa de puertas cerradas


No podemos desfallecer cuando se nos cierran puertas en nuestro paisaje. Puede que se hayan cerrado solas, que alguien se haya obstinado en cerrarlas o puede que incluso las cerremos nosotros mismos. A veces las puertas se cierran, suaves, de golpe, silenciosas o con estrépito.


Pero hay otros paisajes, otras puertas. Hay otros relatos que construir y otros relatos que conocer en puertas de otras calles, de otros barrios o de otras ciudades. Hay paisajes con más puertas y con picaportes quizás amables. No podemos desfallecer: buscar trabajo, buscar capital o simplemente vender, puede ser muy duro. Pero nuestra mirada no puede extraviarse en el pasado. Hay mundos profesionales desconocidos, mercados por inventar o socios solventes para negocios solventes. Es cierto que hay tendencia a la proximidad, a la inercia del pasado, pero no podemos ofuscarnos en mapas de puertas cerradas. La oportunidad puede ser muy caprichosa o muy ingenua y esconderse en las puertas más insólitas.


Otros paisajes, otros relatos, otras puertas.


Hoy ha venido a mi despacho con entereza porqué sabe que no me gusta la queja por relato. He apreciado su esfuerzo. No entraba en sus planes perder el trabajo. Se repondrá. Pintará un nuevo mapa de puertas por abrir y las abordará con sistemática y con mente abierta al cambio. Lo conseguirá. Tiene motivos. Será duro. Saldrá una persona más fuerte y más sabia. Su esfuerzo la ayuda y los testigos de su esfuerzo, también.


Y después, en otros paisajes y ante otras puertas que se abrirán, respirará aire fresco y el esfuerzo se percibirá como un tranvía que se pierde al fondo de una calle cuesta arriba.

(La imagen es de Eduard Gärtnier)

4 comentaris:

27 d’abril, 2010 09:00
eulàlia ha dit...

Els que comencen el camí després de que una porta es tanqués davant dels seus morros saben que són ells mateixos els que han de trobar la clau per obrir-ne una altra. Saben que és el seu esforç, la seva constànica i fer el cor fort el que tard o més d'hora els recompensarà. Saben que es un camí que emprenen sols, que ningú els ajudarà i que ells hauran d'empassar-se l'orgull i començar el camí dels contactes, d'anar a veure gent, d'escoltar com la història no la poden explicar ells sinó que ja està explicada en boca d'altres..... però no hi ha res més recomfortant trobar algú que és capaç de perdre mitja hora (no demanen més) amb ells per escoltar-los per empatitzar amb ells (doncs potser aquest algú algun dia poden estar en la mateixa situació) i d'ajudar-los a trobar idees i il.lusió i sobretot no compadir-los. Es tanca una porta i s'obre una finestra deia la meva àvia però aquest camí de cerca de noves portes o finestres fer-lo sol és tant dur que és d'agrair gestos com els teus.

27 d’abril, 2010 10:55
jordi ha dit...

No pot ser d'altre manera si ets coherent amb tu mateix perquè de vagades malauradament es tancant portes i llavors només depéns de tu mateix! No puc afegir res més a la proposta del Xavier i el comentari d'Eulàlia.

27 d’abril, 2010 23:19
Gerard Gafas ha dit...

Que en són d'importants aquells que, durant uns anys es dediquen a buscar camins, dreceres, portes obertes, portes per obrir... però els que no paren de fer-ho durant tota la seva vida són indispensables per a la nostra societat!

30 d’abril, 2010 19:53
Anna ha dit...

No he pogut evitar, en llegir aquest post, que em tornés a la memòria aquesta imatge: http://gestion.tumblr.com/post/557310574/santiagomartinez-detras-de-una-puerta-siempre. Seguim...