30 de setembre 2010

No creo en las empresas sin alma


El día que da igual una venta que va a pasar desapercibida, el día que no se siente el compromiso de rematar positivamente la satisfacción del cliente, el día que una queja cae en saco roto, el día que la gente deja de pensar también en la empresa, ese día anónimo, sin calendario fijo, la empresa ha empezado su declive. Falla algo. El alma que une imperceptiblemente a los profesionales a un proyecto colectivo empieza a destejer su halo. Los equipos se convierten en grupos, las personas en recursos humanos, los objetivos en estadística. No creo en el futuro de las empresas sin alma, no creo en las empresas dónde no hay quién vela por tejer un cierto sentido de transcendencia, un algo que hace creer que juntos se camina más y más lejos que dispersos.


(el detalle es de Daniele da Volterra)

8 comentaris:

01 d’octubre, 2010 21:53
Rafa FR ha dit...

Saps una cosa Xavier? Sembla que hagis descri l'esencia de l'empresa on treballo. Et felicito per la intensitat del escrit, curt però directe, exactament al cor.
Encara que ens volguem enganyar, és una pena que en aquest país hi hagin moltes empreses que cauen en el desànim degut a la incapacitat dels seus dirigents.
Salutacions
Rafa FR

02 d’octubre, 2010 07:07
xmarcet ha dit...

Moltes gràcies Rafa per seguir el blog, tens raó, l'ànima hi és perquè li posa algú, deia Drucker que el ciment que uneix les empreses no és el poder, és la comunicació, són maneres diferents d'acostar-nos al mateix, com ens sentim còmodes i compromesos en les empreses perquè hi ha alguna cosa que ens hi vincula profundament, o en absència d'això, entendre perquè passa tot el contrari i la gent s'allunya del compromís. Gràcies. Xavier

06 d’octubre, 2010 21:52
Anna ha dit...

Tant de bo amb no creure n'hi hagués prou perquè no existissin. Una veritable llàstima, institucions i empreses que són vaixells fantasmes sense rumb amb una tripulació sense esma. El pitjor, al meu parer, és que moltes ni se'n adonen perquè han perdut la capacitat de mirar i escoltar més enllà del cofoïsme miope.

06 d’octubre, 2010 21:52
Lanieto ha dit...

Hola Xavier,

M'ha agradat molt el teu post.
Sovint hi arribo gràcies a l'Anna Cabañas (@Amblletradepal)

Jo tampoc no hi crec en les empreses sense ànima.

M'agradaria enllaçar-te un video que, probablement, hagis vist. És de Campofrio i bé... mira quina història ens expliquen... http://www.youtube.com/watch?v=yzrN8TO7H1k

Per fer això l'ànima és imprescindible.

Montse.

06 d’octubre, 2010 22:09
xmarcet ha dit...

Moltes gràcies Montse per seguir el blog, a mi també m'agrada molt el blog de l'Anna, Xavier

07 d’octubre, 2010 14:01
arati ha dit...

La pots acreditar com a ambaixadora a l'Anna....

Molt bona reflexió, felicitats!

07 d’octubre, 2010 14:06
arati ha dit...

Pots nomenar a l'Anna ambaixadora oficial: ho fa molt bé ;-)

Molt bo el post, felicitats.

19 d’octubre, 2010 12:44
Ignasi Papell ha dit...

Ànima, entusiasme, somriures i satisfacció personal, complicitats.

Afortunadament el lloc on treballo n'és ple, espero contribuir a que n'hi segueixi havent, però si algun dia ja no n'hi ha, n'hauré de marxar, no sé treballar d'una altra manera.