03 d’octubre 2010

La Morella del Daví o la muntanya madura




M’he enfilat cap a la Carena del Pagès des de sobre el Km 13, bastant abans d’arribar a la Casella de Peoners. Allà he agafat una de les espines que surten de la carena (a l’esquerra mirant cap a La Mola) i he baixat fins a La Morella, una roca notable que queda entre la Màquina de Tren de Rocamur i la part de Turó de les Nou Cabres, un gran mirador sobre Sant Llorenç Savall que avui estava disminuït per la boira. Però la vista del costellam del Turó de les Nou Cabres és espectacular, una de les estructures de Roca més verticals i esveltes del Massís. Conec poc aquesta part de la muntanya. He aprofitat per arribar-me a l’avenç del Daví, el meu pare me n’havia parlat però no recordo que hi haguéssim anat mai. D’allà a la Font Flàvia i als Òbits hi ha un pas. És un zona tranquil·la, molt malejada pel senglar.



Avui la muntanya estrenava tardor. El color terrós i ocre començava a imposar-se, mentre el verd matisava la seva energia. Hi havia molt bolets, n’he vist molts de dolents i al final només he collit un rossinyol que s’ha apiadat de mi. La muntanya a la tardor és un plaer madur, és passar la mà pel romaní i retenir l’olor, és compassar el silenci que trenquen les fulles en el seu vol darrer, és admirar la raresa d’una pomera borda en mig d’un alzinar o la estridència d’un pi pel roig. La muntanya a la tardor requereix uns altres ulls per gaudir-la, uns altres adjectius per passejar-la.

He vist tudons, perdius i senglars.
( A dalt vista des de La Morella del Turó de les Nou Cabres i a sota La Morella )