16 de gener 2011

Hospital de Sang - Matarrodona - Puigdoure - Puig Andreu - Puig de la Balma - Mura





Quan el gener es vesteix de primavera fa de bon caminar, la llum és clara, l’obaga és obaga de veritat i les carenes són soleies. Hem deixat el cotxe a l’Alzina del Sal·lari i en mitja hora i escaig érem a L’Hospital de Sang i pel camí que surt pel darrera hem baixat fins a la riera que ve del Mal Pas i hem anat pel camí que porta fins la casa de Matarrodona. No hi havia estat mai, és una masia imponent, amb una galeria i una balconada mirant a Montserrat que la fa especial, un conjunt de pedra encara ben conservat (tot i estar tancat) que té un era notable i un rellotge de sol. Sota Matarrodona hi ha una fondalada profunda com un infern. Hem pujat verticals fins la roca que hi ha sobre la casa i li dona una vista preciosa, hem continuat cap el Puigdoure. Allà una masia igual d’imponent però molt més en runes ens esperava. És just darrera del Malpas. La casa és abandonada però es percep clarament que era una masia de referència. A la part de dalt unes tines grosses són testimoni de vinya i de feina. Viure aquí no era fàcil per molt idíl·lic que avui ens sembla aquest paisatge. Hem continuat per camins obacs, baixar fort i després pujar fins al Puig Andreu i la seva balma obrada i d’allà retornant pel Collet Roig hem baixat al Puig de la Balma. Caçaven el senglar amb una multitud de gossos, algun dels qual hem trobat malcarat a mig del camí amb un petita campaneta que devia actuar com a gps per recuperar-lo. Ens expliquen al Puig de la Balma que els senglars són llestos, es distribueixen i trisquen per la muntanya que coneixen millor que ningú fins a rebentar els gossos perseguidors que de tant en tant es perden inexorablement. Hem fet el vermut al Puig de la Balma i hem arribat a Mura per la Creu de la Vila. Tot plegat , cinc hores i mitja dedicades a excusar un dinar notable a Cal Carter.
L’excursió d’avui m’evoca un dels poemes del Llibre de Sinera d’Espriu, “He mirat aquesta terra”, no per cap vers en concret, sinó perquè ensenya a estimar el paisatge com una pàtria íntimament compartida. Hi ha una manera poc carrinclona però profunda d’estimar aquesta terra.




La imatge de dalt és Puigdoure i la de sota és de Matarrodona.

5 comentaris:

03 de febrer, 2011 11:15
eulalia ha dit...

Porto el cognom de Matarrodona, i no hi he estat mai. Espero que els meus amics de "Mura" m'hi portin algun dia.

03 de febrer, 2011 11:35
xmarcet ha dit...

No t'ho perdis Eulàlia per mi ha estat un descobriment! hi tornaré. Gràcies, Xavier

30 de desembre, 2011 18:57
ramon ha dit...

No et perdis tampoc la masia del Farell (a prop de Matarrodona), ni la Vall de Flequer. Llocs desconeguts als que se sol accedir per la part de Manresa però desconeguts fins i tot per ells

30 de desembre, 2011 20:07
xmarcet ha dit...

Ramon, hi vaig anar des de Rocafort i em va agradar molt, tens tota la raó, són masies fantàstiques, gràcies pel suggeriment

06 de gener, 2014 21:07
Ricard Masferrer ha dit...

Tampoc ho conec. Aquest matí m'hi volia arribar però al final se m'ha fet tard. Això passa quan un s'encanta pels corriols tot passant per llocs que no coneixia. Però hi tornaré aviat.