01 de gener 2011

La increïble història del Solitari




La muntanya és plena de relats importants, de monjos, de bandolers, de carlins, de maquis, però una de les que més m'impressiona és la història de Gori Jover, El Solitari. Llegeixo en el llibre d'Antoni Ferrando, Les Sendes dels Bandolers, que aquest home va viure tretze anys amagat a la muntanya. Feia de carboner per a la Casa de l'Obac i s'amagava entre la Casa de la Calsina i el Camí Ral. Va estar a la muntanya del 1946-47 fins a l'any 1959 quan va considerar que podia tornar a Terrassa sense por de repressàlies polítiques. Era un exili peculiar, prop de casa, a dues hores caminant i era un exilí diferent però duríssim. Diuen que fins i tot va ajudar a uns guàrdia civils una vegada que un es va trobar malament i els va acompanyar a la Casa de l'Obac. Quan hi va arribar amb la Guàrdia Civil pensaven que l'havien arrestat però simplement era ell que els acompanyava a buscar aixopluc per al malalt.




Avui dia de Cap d'Any he volgut anar fins a la Font del Solitari (feta el 1949 per Gori Jover) i al Forn de Calç que hi ha molt a prop (vegeu les fotos). Estant en aquest espai enclotat, anava pensant en les diades que aquest home hi devia passar sol, potser en dies extremadament humids com avui, o dies i nits gèlides. Viure de la caça i del suport de la familia, buscar aigua (fer fonts) fer llenya per viure, estar sol, estar moltes hores sol. En aquestes ocasions què passa per dintre? Hom s'endureix? s'enforteix? Hi ha una relació d'amor - odi amb la natura?




Escoltant els seus mateixos silencis, imagino algú que coneix totes les cicatrius de la paret imponent que fonamenta el Paller Tot l'Any. Algú que vivint en una barraca de carboner potser treu forces d'imagnar evitar ser tancat a les dures presons de la postguerra o de passar per tràngols pitjors. Quants cap d'any, quants nadals, quantes festes senyalades en silenci?




Gori Jover llegeixo que va morir a Terrassa el 1986, amb 90 anys. No en tinc noticia directa, però m'impressiona aquesta història, i haver estat a la Font i al Forn encara m'ha impressionat més. És un relat dur, d'una èpica evident però també d'una duresa evident.

2 comentaris:

29 de març, 2011 11:12
Jordi ha dit...

Hola Xavier,
M'ha agradat molt el teu relat i m'entra ganes de conèixer aquest racó.
Gràcies pel relat.

Jordi.

03 de febrer, 2013 00:26
Jordi Miranda ha dit...

Hola Xavier, avui he estat La Calsina buscant el Forn de Calç, m'ha semblat trobar-lo però ple de esbarssers, també ho vas trobar tant emboscat o es que m'he confós? La veritat es que no he pogut donar la volta per veure si ho era de tants esbarssers que hi havien...

Pots trobar la ruta que he fet al Wikiloc.

Jordi.

Orso46 al wikiloc.