Una
de las mejores sensaciones cuando termina un día largo y duro es tener muchas
cosas que agradecer a tu equipo, una de les peores sensaciones, es el no saber
si lo hemos agradecido lo suficiente.
Saber decir gracias, sin que suene hueco, haciendo llegar un
agradecimiento sincero para nada afectado. Necesitaríamos un máster de los buenos.
Agradecer
el esfuerzo (el visible y el oculto),
los detalles que evidencian compromiso, las soluciones, la capacidad de
sortear el conflicto, la empatía con los clientes, el saber acelerar ante las
oportunidades, el dejarse de tonterías, el poder aprender juntos. Agradecer simplemente ser un equipo.
(la mirada, pintada por Durero).
5 comentaris:
15 de desembre, 2011 06:57
-
-
-
15 de desembre, 2011 07:08
-
-
-
15 de desembre, 2011 09:14
-
-
-
15 de desembre, 2011 09:15
-
-
-
15 de desembre, 2011 09:41
-
-
-
Muy interesante la reflexión de hoy. Me ha hecho recapacitar, lo cual ya es de agradecer, y como agradecimiento, quiero compartir la mía. Yo creo que ese gracias de "cierre" es un buen colofón y ajustado o suficiente si durante el decurso de la actividad que lo ha requerido se han ido dando pequeñas gracias. Un acto de agradecimiento final mayéstatico que cubre abusos pues será exagerado por desmedido.
Un post realment bonic, de dimensió humana. A vegades, sembla que la feina ens faci oblidar que senzillament som humans i que la base de la humanitat són les relacions que establim els uns amb els altres.
El teu post m'ha recordat que el gruix del missatge que transmetem ho fem de manera insconscient amb el llenguatge no verbal. Doncs, si ho sents així, estic segura que l'equip ho rep gairebé així.
Totalment d'acord amb el contingut del post. Però no tant amb el títol...
Aprendre a donar les gràcies forma part de l'educació que un rep de ben petit, en l'entorn familiar. No anem massa bé si necessitem un master perquè als 30, 40,.. 60 anys ens ensenyin a donar les gràcies. A aquestes edats s'aprenen altres coses.
Bon dia... i, un cop més, GRÀCIES Xavier per compartir les teves reflexions amb tots nosaltres.
Totalment d'acord amb el contingut del post. Però no tant amb el títol...
Aprendre a donar les gràcies forma part de l'educació que un rep de ben petit, en l'entorn familiar. No anem massa bé si necessitem un master perquè als 30, 40,.. 60 anys ens ensenyin a donar les gràcies. A aquestes edats s'aprenen altres coses.
Bon dia... i, un cop més, GRÀCIES Xavier per compartir les teves reflexions amb tots nosaltres.
d'acord Ramon, máster és una manera d'accentuar però és evident que això s'aprèn fora......tens raó, merci per passar per aquí
Publica un comentari a l'entrada