08 de gener 2012

Font de l'Hort - Roure del Parrac - Sesta Foréstega - la Mata



Diumenge, darrer dia de les vacances de Nadal, matí de boira, poc fred.  Hem deixat el cotxe al xiprer que enfila el camí cap a la Font de l’Hort i d’allà hem transcarenat fins a baixar per la Font Freda fins a la riera que, sinuosa, obra una de les fondalades més boniques de la muntanya. Hem baixat depressa i un cop atravessada la riera (amb aigua malgrat faci dos mesos que no plou gota) hem trobat, solitari, el Roure del Parrac ( a la imatge). És difícil no relacionar el roure amb el pas del temps i amb una solitud digna.  D’allà hem pujat la dura canal que porta fins al peu del Pujol de la Mata i hem anat a esmorzar a Sesta Foréstega, un espai d’alzines, màgic i sublim. Al voler tornar en direcció a la Falconera o la Mata ens hem perdut i hem fet una llarga marrada e direcció cap a la Casa de La Vall, sort que ens hem adonat de l’error i hem refet el camí fins a la Mata, d’allà fins a buscar el cotxe han estat quatre salts. En total, més de tres hores.

La boira feia que ens concentressim en una de les parts més velles de la muntanya. La baixada per la Font Freda, frondosa, ferestega, on res hi és sobrer, una fulla, una branca,  un sotabosc poblat i uns arbrers que gotejaven rosada. Tot disposat per atzar però donant una sensació d’ordre ancentral, de maduració sòlida, sense presses. Després la serenor dels alzinars de Sesta Foréstrega, un jardí natural, civilitzat.  Aprendre a mirar la muntanya requereix el seu temps.

De tornada,  m’han fet fixar que no hi ha el monument als assassinats del 23 juliol de 1936. El monument de record feia pena, tot ple de pintades i ha estat retirat, queda un petit replà buit en el seu lloc. Em sap greu, perquè el monument responia a un dels pitjors fets de la Guerra  Civil a Terrassa, uns assassinats injustificables en un temps de dicotomies artificials però radicals. Crec que el monument es mereixia el seu respecte, no comparteixo per res les lectures de que era un monument feixista, era el record a uns fets que haurien de servir-nos per reflexionar i evitar situacions similars. Els Salvans, Barata, Prats, el notari Badia, els Vallès, Vallhorant, Duran, mereixen un record ple de respecte. El respecte i el record són un signe de maduresa cívica. No són els únics que el mereixen, però per descomptat ells el mereixien.

 Va morir massa gent a les cunetes d’aquesta carretera i cap dels que hi van morir hi va tenir una mort justa.

La muntanya, malauradament no ha estat només testimoni de caminades, també de crueltats sense cap justificació. 

3 comentaris:

09 de gener, 2012 09:07
eulalia dalmau ha dit...

Vaig veure per TV3 una entrevista amb els fills del difunt Francisco de P. Badia Tobella, en que ells van demanar l’enderroc d’aquest monument. El motiu que van donar és, que no podien tolerar la continua degradació d’aquest monument.

09 de gener, 2012 13:10
xmarcet ha dit...

Gràcies Eulàlia, no ho sabia, però m'ho vaig imaginar, el monument estava en un estat lamentable, Xavier

09 de gener, 2012 13:10
xmarcet ha dit...

Gràcies Eulàlia, no ho sabia, però m'ho vaig imaginar, el monument estava en un estat lamentable, Xavier