25 de febrer 2012

Formar part del problema o de la solució


Molts directius quan veuen entrar al seu despatx un dels seus col·laboradors intueixen si és portador d’un problema o d’una solució. Hi ha persones que s’especialitzen en problemes i d’altres que ho fan en solucions. Les organitzacions viuen dels que resolen o dissolen els problemes més que no pas dels que els fan més grans. Fins i tot alguns semblen ser molt bons en crear problemes que després altres han de solucionar. Formar part del problema o de la solució, és en gran part una qüestió d’actitud, és una manera d’estar a les organitzacions i al món.

Qui són els que formen part del problema? En general, aquells que no saben posar-se en el lloc dels altres. Els que tenen tirada al conflicte com a forma de relació.  Els que traspuen una actitud distant o fan de la seva supèrbia una barrera més gran que la porta tancada dels seus despatxos. Els especialistes en ressaltar les dificultats i els inconvenients de qualsevol novetat o innovació.  Els abonats al vol gallinaci i de curt termini. Els sectaris. Els que són profundament estridents en la reivindicació de drets però són oblidadissos en el compliment dels deures. Aquells per als que tota negociació és de suma zero, guanyar quan més millor, com si no hi hagués cap més negociació futura, com si el món no donés moltes voltes. Una part del problema habitual són aquells per als que tot és culpa dels altres i adopten la queixa com a fil conductor de la seva vida professional.

Qui són els que formen part de la solució? Aquells que immediatament després de comunicar les males noticies aporten alternatives. Els donats a explorar sortides. Aquells que presenten un compromís assertiu, una forma positiva d’involucrar-se en els projectes i les organitzacions. Els que s’arremanguen i aquells a qui es troba quan van maldades. Les persones que hi posen passió però l’entusiasme no els fa  perdre la mesura.  Aquells capaços de desafiar les ortodòxies, de practicar el risc responsable que permet la innovació. Els que entenen el canvi, no com una catàstrofe consubstancial, sinó com la forma lògica d’adequar-se a contextos canviants. Els que són breus ajuden més a les solucions que els pesats i els monocords.  Els que lideren equips amb generositat i entenen el lideratge com un servei creen espais on les solucions són més fàcils. Aquells que procuren venir motivats des de casa i esperen que no els desmotivin. Els que tenen talent (també emocional) són part de la solució. Els que es pregunten que poden fer personalment pels altres, pel seu país, per la seva empresa, i ho fan.

La pregunta sobre si som habitualment problema o solució, no és menor, és molt seriosa i pertinent.

Escric aquestes ratlles inspirat en un comentari encertat de Carles Torrecilla a El Món a RAC1 en el sentit que la Unió Europea no hauria de trucar només per donar males noticies perquè no és la millor forma de presentar-se de part de la solució.

(la imatge pertany a una obra de Van de Velde)
Article publicat a Diari de Terrassa a 25 de febrer de 2012

1 comentari:

27 de febrer, 2012 08:34
Xavier Guilera ha dit...

Vaig escoltar les reflexions del Carles Torrecilla i ara llegeixo aquest post en el mateix sentit. Estic molt d'acord amb tots dos. I celebro que hi hagi persones amb reputació que ho expliquin així de clar. Els dos feu servir el "talent emocional", un concepte que m'ha agradat molt. I és que l'actitud de cadascú és determinant. Cal que aquestes ganes de millorar no es contagiïn del panorama exterior (desolador), i que tinguin vida pròpia. Som-hi!