19 febrer 2012

Sot de Serrallonga



El Sot de  Serrallonga és en un dels racons discrets de la muntanya,  de quan la Serra del’Obac ja es lliura cap al territori de Mura.  És un espai fresc, silenciós, òbviament ensotalat, i solitari, d’una diversitat natural insòlita.  Avui era un territori gelat, amb una riereta de gel que no es trencava ni a cops de roc.

Hem anat des de l’Alzina del Sal·lari a Coll de Boix i d’allà passant per l’Alzina al Vent i el Pla de Serrallonga fins al Puigbó. Hem fet les dreceres aèries del Turó dels Ducs per poder observar la magnífica sequència de rocams que queden a l’oest: el Puig Andreu, Turó del Mal Pas, Turó de Puigdoure, Turó del Pujol, Turó de l’Espluga.  Cal aprendre a llegir bé aquesta part de muntanya i per fer-ho no hi ha res millor que moure’s entre les torrenteres i canals que separen els turons. I això hem fet avui.

Del Turó dels Ducs hem baixat en direcció a Puigbó  i un cop superat aquest i abans d’arribar al Puig Andreu hem baixat a l’esquerra per un camí preciós, amb rouredes sensacionals fins al Sot de la Serrallonga.  Allà hem pujat verticalment en direcció als Pins Cargolats i l’Era dels Enrics. La pujada és de les que fa dir “sí senyor”. Els Pins Cargolats sempre són màgics i l’Era dels Enrics sempre és un bon lloc per esmorzar i gaudir de la vista. Hem vist merles, tudons i de lluny una rapinyaire que no he sapigut distinguir, semblava un falcó.

Per tornar,  hem anat a buscar el camí que puja de l’Hospital de Sang cap a la Carena on hi ha el GR i d’allà cap al cotxe. L’excursió no arriba a tres hores i és de categoria.

Aquesta no és la muntanya més preciosa del món, però és la que el meu avi, el meu pare i jo mateix, més temps hi hem dedicat. Ens hem ensenyat camins i hem contemplat les vistes junts. Per nosaltres, com per tanta altra gent de Terrassa,  la muntanya té una bellesa evident, pecualiar i una altra bellesa interior, íntima, que només pot relatar-se havent-la compartit.  D’ells vaig aprendre a fer un cert entrenament cívic caminant per aquestes “costes” per usar una expressió de l’avi.   Encara avui quan hi camino els sento al meu costat, com si ens portéssim a passejar.

2 comentaris:

19 abril, 2012 17:38
JOSE Fdez. ha dit...

Hola Xavier, fa potser una mica més d'un any que miro de tant en tant el teu blog per descobrir nous racons del nostre Parc. La meva Dona i jo vàrem fer el Dilluns de Pasqua aquest itinerari seguint les teves indicacions. Molt bona caminada, encara que amb mes hores de les que vas fer tú. Gracies pels teus post's. JOSE

21 abril, 2012 08:53
xmarcet ha dit...

José, t'agraeixo molt el comentari, és un racó preciós de la muntanya, que disfruteu molt de les caminades, Xavier