01 de maig 2012

Puigdoure. Aigua i farigola.




Sant Llorenç i la Serra de l’Obac és un massís de roca que contempla alguns boscos i que distribueix una xarxa espessa de camins en els fils de vegetació que s’arrapen a les roques. Sense aquesta estructura de camins penjats del vegetal la mobilitat per la muntanya no tindria res a veure. La veritat però, és que aquestes canals que creixen en els plecs dels puigs o en les escletxes de roques, més o menys majestuoses,  són  la gràcia d’ aquesta muntanya.

Avui excursió llarga. Hem deixat el cotxe a l’Alzina del Sal·lari i hem enfilat cap a L’Hospital de Sang i d’allà pel camí que surt pel darrera hem continuat cap al Mal Pas.  Després de guanyar un coll de la Carena de la Fosca ens precipitem cap a la riera que marca el punt de máxima profunditat, d’allà anem a buscar el camí de Matarrodona i el deixem ràpidament. A la dreta surt el camí que s’enfila cap a l’Agulla del Mal Pas. Aquest camí ens deixa al camí que envolta el Mal Pas i cap a l’esquerra en condueix fins al Coll de la Creu dels Alls. Allà ja som prop del Mas del Puigdoure, un dels més majestàtics de la muntanya. Les seves vistes són impressionants, ja sigui pel cantó de Montserrat com el que dóna cap a les vistes de Rocaprenys – Coll Tanca – Paller Tot l’Any. El casalot és gran i devia ser molt important. Conserva un trull i les tines de la febrada dels de la fil·loxera a França. El silenci és la música d’aquest paisatge completíssim. El silenci i l’estat mig enderrocat del mas donen un aire de misteri i solitud. Encara tant de temps després es respira el treball del camp.  Tornem anant a buscar directament el camí de Matarrodona i enfilant-nos cap al Turó del Pujol retornem al cotxe. Hem tardat quatre hores amb esmorzar inclòs. Cansats i amb les piles carregades de tanta bellesa.

Avui la farigola era per tot, perfumant els camins. L’aigua degotava a qualsevol racó, una primavera humida és el millor que podíem esperar després de l’hivern sec que hem tingut. Aigua i farigola.