05 de maig 2012

Un filador a Manchester




El meu avi era un filador a Manchester. Necessitaven gent per fer anar selfactines i des d’Anglaterra, algunes empreses van anar a buscar una colla de filadors a Alcoi, d’on el meu avi matern era originari.  Van marxar a treballar lluny, a finals dels anys vint,  perquè simplement pagaven millor. Imagino el moment de la presa de la decisió,  entre les ganes de progressar i la por al desconegut.  Així van treballar a Manchester, a Liverpool i a prop de Lyon, a Vienne, on va néixer la meva mare.  Els records que tinc del meu avi ( l’avi “nitu”) són pocs, però intensos.  Sempre va parlar un català d’Alcoi, mai va parlar ni anglès ni francés, al contrari que la meva àvia, que era la que es relacionava, la que sortia a comprar i acabava fent teatre amb qualsevol llengua.  Imagino les dificultats que van passar i les esperances que devien covar en cada desplaçament. Penso en com algú els devia mirar sentint la prevenció amb la que sovint es mira la gent que ve d’un altre país.  Intento reproduir com devien digerir les mirades de distanciament o com construien comunitats amb aquells, que com ells, s’aplegaven en els barris treballadors venint de contrades diferents. No sé si els unia una certa mítica d’obrerisme internacional, potser sí, però em sembla que els devia unir sobretot el feinejar del dia a dia i els reptes que comportava acoplar-se a un país estrany. Al final, el meu avi Joan va trobar feina a Terrassa i aquí va passar la vida treballant a la mateixa fàbrica. Només llegia El Quijote, quan l’acabava, el tornava a començar.

Gent com l’avi Joan era el prototipus de la Terrassa tèxtil de mitjans del segle XX, en una ciutat on hi hauria molta gent  del sud que hi arribaria per treballar. Ara, la diversitat s’ha fet més internacional i les mirades de prevenció es posen sobre colors de pell i sobre costums més diferents. Hi ha una Terrassa internacional de gent de feina, de gent que s’ha mogut per feina i que és en moltes arrels de moltes families terrassenques. No ho hauríem d’oblidar.

La Terrassa internacional té i tenia moltes més cares, la de l’ hoquei que proclama la ciutat més olímpica, la dels empresaris que agafen la maleta i amb gran esforç personal intenten posicionar els seus productes al món, la dels joves “Erasmus” que viuen intensament la vida en ciutats noves i universitats diferents. Si alguna cosa caracteritza el nostre temps és que cadascú haurà de saber resoldre a nivell personal el repte local/global com un dels factors clau de la seva vida professional i/o empresarial. Quan de vegades, voltant pel món, intentant obrir mercat em sento cansat o em queden hores perdudes en qualsevol aeroport, recordo l’avi Joan i m’apareix ell, i la seva generació, com gent feta d’una peça, que es movien pel món, amb menys comoditat però amb la convicció que en cada viatge guanyaven una oportunitat. 

(la imatge pertany a una obra de Rembrandt)

Article publicat a Diari de Terrassa a 5 de maig de 2012

1 comentari:

07 de maig, 2012 07:22
Mario Alegre ha dit...

Todos tenemos antepasados que nos dan lecciones de modernidad e iniciativa. A veces nos fijamos en biografías rimbombantes, sin prestar atención a nuestros padres, abuelos, tios, que han superado lecciones que nosotros estamos estudiando. Puedes sentirte orgulloso de tu abuelo.