07 de juliol 2012

Tres capvespres




Al pic de l’estiu, no m’agrada anar a la muntanya. Quan la sequera apreta no hi fem res al bosc, ho trobo gairebé una falta de respecte. Proposaria mesures dràstiques al respecte. Però aquesta setmana, entre les pluges de diumenge i de dijous convidava a passejar-hi. Hi he anat tres capvespres i he tingut la sensació que no em cansaria d’anar-hi cada dia. Tenim un privilegi extraordinari de poder ser al bosc  d’una revolada.

El primer capvespre varem caminar fins a l’Hospital de Sang,  un amagatall insòlit sota del Turó del Pujol. Des de l’Alzina del Sal·lari s’hi arriba en mitja hora. És un espai dissenyat per petites o grans llegendes, històries de guerres i de bàndols.  Hi ha racons de la muntanya que adquiereixen una teatralitat natural,  gens impostada, però potser cap com aquest.  El silenci, la foscor de la cova, l’escletxa que permet admirar Coll Tanca, tot plegat, dibuixa un perímetre que ens permet imaginar memòries d’altres.

El segon capvespre varem caminar fins la Font de L’Hort, el lloc preferit del meu pare. Ens hi enfilem des dels xiprers de la carretera que han crescut a costat d’una làpida en record d’un dels assassinats durant la Guerra (altra cop la fusió de la natura preciosa i la història furiosa). Pugem fins a Coll de Garganta i baixem fins la Font Freda, la imatge de la vall que envolta el Turó del Pujol sempre és, hivern i estiu, com un quadre del pintor Vancells, delicat, sinuós, amb una il·lació perfecte de verds.

El tercer capvespre, plujós, el dedico a explorar l’entorn de la Font de l’Olla. Hi passejo buscant camins que em portin a La Pola. Només trobo camins molt perjudicats per la gran nevada de fa un parell d’anys, poc marcats. Finalment, en direcció a La Barata acabo trobant el Forn de calç de la Cantarella, prop del Camí Ral.  Natura, història i feina. La muntanya era un espai de feina, de forns de calçs, de pous de glaç, de carboneres, de Balmes obrades per bestiar. La muntanya sempre ofereix diàleg ni que l’envolti d’un silenci regalat.

(aquest últim capvespre, després de creuar Les Pedritxes, camino amb la impressió de la mort del Pere Simón a qui recordava de petit als camps de Can Colapi, sempre darrera una pilota. Anys després a l’Euncet, on compartiem docència, m’havia explicat coses de la seva empresa. Les morts són molt més dures quan escapcen les trajectòries tan injustament. El coneixia poc, em semblava sempre molt actiu, intel·ligent, amable i com molt del país. Penso amb ell, però sobretot en la seva familia.  Aquest cop la muntanya sembla petita per acollir una tristesa tan gran.)

La fotografia és del Morral del Llop.