11 de novembre 2012

Font de la Guineu – Font del Llor – Marquet de les Roques – Roca Mur - Canal Tanca.




El bosc  a la tardor ofereix una diversitat d’olors, de colors i de llums que permeten passejades antològiques. Avui hem fet una excursioneta memorable. Hem deixat el cotxe a la carretera una mica abans del trencall de la casa de La Vall de Mura, just on s’afaga el camí que porta cap a la Font de la Guineu. Hem caminat fins a la font  i hem continuat cap a la Font del Llor. Valia la pena visitar les fonts amb aigua a dojo. De la Font del Llor hem anat a la casa del Marquet de les Roques. Magnífica casa modernista que té vistes des de La Morella, les Fogueroses i els Emprius que pinten un fons d’escenari extraordinari.  S’entén perfectament que el poeta Pere Quart després de passar estius a aquesta magnífica casa del seu avi i amb aquest paisatge, proclamés que “com el Vallès no hi ha res”. Hem visitat tot el recinte del Marquet, inclòs el forn de pega que hi ha molt a prop. No n’havia vist mai cap, un forn per cremar teies i per destil·lar resines. Del Marquet hem anat fins a Coll Gavatx al peu de la Maquina de Tren de Roca Mur. D’allà i per pujar fins a la Carena del Pagès hem triat una de les canals més verticals que hi ha, la Canal de Tanca. La pujada és total, menys mal que han tingut el detall de posar-nos uns quants carlets per amenitzar-la. Hem baixat fins a Coll d’Eres però abans d’arribar-hi ens hem desviat uns metres per veure les tombes romanes que jo no recordava haver visitat. De Coll d’Eres ens hem desviat, com fent viaix per la paret dreta del Montcau per anar a buscar la canal que ens tornés a la Font de la Guineu i al cotxe. I ens aquest tram de sota el Montcau hem tingut una gran sorpresa. El gosset que ens acompanya s’ha perfilat, ha arrancat a córrer marcant alguna bestiola i quan pensàvem que anava darrera d’un ocell o un conill, ha aixecat un grup d’una vintena de senglars que, per sort han fugit corrent en direcció contrària a la que estàvem nosaltres. Res d’estrany vistos els constants rastres que deixen per la muntanya, però cal reconèixer que sortint en grup i a gran velocitat, fan una certa basarda.
Tornant cap a casa pensàvem que no hi deu haver gaires muntanyes que estiguin perimetrades per cases modernistes de la dimensió i majestuositat de la Torre de l’Angel, de Can Pobla i del Marquet de la Roca. Excursions com la d’avui deixen gust de privilegi i d’agraïment. Han estat quatres hores d’una bellesa coneguda, madura, d’una sensualitat tardoral que s’impregna en el record.