Necesitamos líderes solventes, creíbles. Cuánto más denso es el laberinto más calidad de liderazgo precisamos. 2013 no parece un reto menor.
Esto es lo que he aprendido en 2012 de algunos líderes que admiro, de esos que no
necesariamente aparecen en los periódicos ni que exhiben sus liderazgos como un
trofeo.
1. Líderes que expresan los propósitos profundos de modo
natural mezclados en su día a día.
2. Líderes que más que parecer superpersonas transmitan la
fortaleza de la humildad no impostada.
3. Líderes que crecen porque permiten crecer a los demás.
4. Líderes que dudan y encuentran las oportunidades porque dudan
antes de decidir los retos que proponen desafiar, los cambios que proponen
impulsar.
5. Líderes que no se perciben como especiales, que actúan como
servidores.
6. Líderes que trazan lógicas de misión y saben concretarlas
sacándonos de nuestros espacios de confort.
7. Líderes que hacen síntesis convincentes por muy poliédrica
que sea la realidad, que superan las síntesis simplonas y los tópicos.
8. Líderes que conjugan el futuro en plural, que domestican sus
propios egos.
9. Líderes que aprenden porque saben que el liderazgo es un
juego de aprendizajes compartidos, especialmente cuando hay fracasos de por
medio.
10. Líderes que se
protegen de la arrogancia y que tienen alguien al lado que cuando se reclaman
como líderes les mira con exigente compasión.
(La imagen es de Antonello da Messina)
2 comentaris:
27 desembre, 2012 23:01
-
-
-
29 desembre, 2012 20:28
-
-
-
Home Xavier, aquest tema –ja ho saps– m’interessa (els altres... també!). Excel•lent, com sempre, la teva relació sintètica. És clar que si hom s’esforça, i en aquest cas cal fer-ho intensament, sempre s’hi pot trobar alguna escletxa per fer-hi una contribució. Per exemple, valors. No en parles. O millor, no en parles explícitament. Potser perquè quan es tracta de valors més val poder identificar-los a partir de les actituds i decisions que no pas sentir-ne a parlar. Penso que no es pot construir lideratge a partir de la reflexió sobre lideratge. La reflexió sobre el propi lideratge ha de ser sempre a posteriori. Abans, només hi ha d’haver acció i definició. Fer i ser... i a l’inrevés. Podem parlar tant com vulguem dels valors i dels valors del lideratge, però els valors, el que són, és la llum que emet un electró quan és en moviment i canvia de direcció: si no hi ha moviment i canvi de direcció no hi ha llum.
Una segona idea. La importància de la visió. Perquè la complexitat creixent de les nostres societats fa que la interdependència alteri l’avaluació de les pròpies forces per reeixir en els nostres quimeres. Dit d’una altre manera: no ens veiem capaços d’assolir els reptes. Com si no estiguessin a les nostres mans. I això fa que es desdibuixen els projectes. Aquí podem recordar allò que respon Nando Parrado quan li pregunten què el va fer sortir d’aquella situació perduts al bell mig dels Andes: “guiar-me per un objectiu –tornar a abraçar el meu pare– i centrar-me en on posar el peu a cada propera passa”. Ja ho va dir Seneca “La vita, senza una meta, è vagabondaggio”. Però la simplicitat en la visió només es dona avui en situacions límit. Tanmateix, el camí se’m ofereix igualment important. El camí entès com el fet de conèixer altres indrets, altres idees, però sobretot altres persones amb qui anar assolint objectius intermedis i amb les que compartir trams del fascinant camí de la vida. Perquè.. i si vagabundejar-hi fos la meta?
Una altra... Quan parlem de lideratge no hem d’oblidar mai els liderats. La mateixa qualitat que requerim als líders l’hem de exigir als membres dels equips, els liderats. Es pot fer una excel•lent contribució als processos de lideratge també des de la condició de seguidor. Sempre que sigui de qualitat!
Un darrer comentari. Soc dels que penso que són moltes les persones que recullen molts, sinó tots, els trets que esmentes. En canvi, no veig que la societat els hi ho reconegui i els hi faci confiança i acabem trobant multitud de posicions de lideratge ocupats per personalitats mediocres, sinó amb trets contraris. No serà que aquest perfil de lideratge ve a ser com el menjar sà. Tots ho tenim clar, sabem el que ens convé però ens perd el menjar bé i massa. Ens perden els lideratges carismàtics, rutilants, dominants?
Perdonem la manca de síntesis. No en sé més...
Pere, moltes gràcies per la teva aportació. Comparteixo el que dius, especialment aquesta idea de que tots els lideratges hagin de ser carismàtics o dominants. Cada cop més en aquest lideratge de servei, que no oblida ni definir visió ni trasnsmetre valor, però que ho pot fer sense sobèrbia, amb esforç i aprenentatge comparit. Gr`cies Pere, que tinguis un Bon 2013. Xavier
Publica un comentari a l'entrada