Formar parte del problema o de la solución

Muchos directivos cuando ven entrar en su despacho uno de sus colaboradores intuyen si es portador de un problema o de una solución. Hay personas que se especializan en problemas y otros que lo hacen en soluciones.  Las organizaciones viven de los que resuelven o disuelven los problemas más que de los engrandecen. Incluso algunos parecen ser muy buenos en crear problemas que después otros deben solucionar. Formar parte del problema o de la solución, es en gran parte una cuestión de actitud, es una manera de estar en las organizaciones y en el mundo.

¿Quiénes son los que forman parte del problema? En general, aquellos que no saben ponerse en el lugar de los demás. Los que tienen tirada al conflicto como a la forma de relación. Los que rezuman una actitud distante o hacen de su soberbia una  barrera más grande que la puerta cerrada de sus despachos. Los especialistas en resaltar las dificultades y los inconvenientes de cualquier novedad o innovación. Los abonados al vuelo gallináceo y de corto plazo. Los sectarios. Los que son profundamente estridentes en la reivindicación de derechos pero son olvidadizos en el cumplimiento de los deberes. Aquellos para los que toda negociación es de suma cero, ganar cuanto más mejor, como si no hubiese ninguna negociación futura más, como si el mundo no diera muchas vueltas. Una parte del problema habitual son aquellos para los que todo es culpa de los otros y adoptan la queja como hilo conductor de su vida profesional.

 

¿Quiénes son los que forman parte de la solución? Aquellos que inmediatamente después de comunicar las malas noticias aportan alternativas. Los dados a explorar salidas. Aquellos que presentan un compromiso asertivo, una forma positiva de involucrarse en los proyectos y en las organizaciones. Los que se arremangan y aquellos  a quien se encuentra cuando las cosas van mal.  Las personas que ponen pasión pero el entusiasmo no les hace perder la mesura. Aquellos capaces de desafiar las ortodoxias, de practicar el riesgo responsable que permite la innovación. Los que entienden el cambio, no como una catástrofe consubstancial, sino como la forma lógica de adecuarse a contextos cambiantes.  Los que son breves ayudan más a las soluciones que los pesados y los monocordes. Los que lideran equipos con generosidad y entienden el liderazgo como un servicio crean espacios donde las soluciones son más fáciles. Aquellos que procuran venir motivados  de casa y esperan que no los desmotiven. Los que tienen talento (también emocional) son parte de la  solución. Los que preguntan que pueden hacer personalmente por los demás, por su país, por su empresa, y lo hacen.

La pregunta sobre si somos habitualmente problema o solución, no es menor, es muy seria y pertinente.

Escribo estas líneas después de escuchar un acertado comentario de Carles Torrecilla en El Món a RAC1 en el sentido que la Unión Europea no debería llamar solo para dar malas noticias, simplemente porque no es la mejor forma de presentarse de parte de la solución.


(la imagen pertenece a una obra de Van de Velde)

Formar part del problema o de la solució

Molts directius quan veuen entrar al seu despatx un dels seus col·laboradors intueixen si és portador d’un problema o d’una solució. Hi ha persones que s’especialitzen en problemes i d’altres que ho fan en solucions. Les organitzacions viuen dels que resolen o dissolen els problemes més que no pas dels que els fan més grans. Fins i tot alguns semblen ser molt bons en crear problemes que després altres han de solucionar. Formar part del problema o de la solució, és en gran part una qüestió d’actitud, és una manera d’estar a les organitzacions i al món.

Qui són els que formen part del problema? En general, aquells que no saben posar-se en el lloc dels altres. Els que tenen tirada al conflicte com a forma de relació.  Els que traspuen una actitud distant o fan de la seva supèrbia una barrera més gran que la porta tancada dels seus despatxos. Els especialistes en ressaltar les dificultats i els inconvenients de qualsevol novetat o innovació.  Els abonats al vol gallinaci i de curt termini. Els sectaris. Els que són profundament estridents en la reivindicació de drets però són oblidadissos en el compliment dels deures. Aquells per als que tota negociació és de suma zero, guanyar quan més millor, com si no hi hagués cap més negociació futura, com si el món no donés moltes voltes. Una part del problema habitual són aquells per als que tot és culpa dels altres i adopten la queixa com a fil conductor de la seva vida professional.

Qui són els que formen part de la solució? Aquells que immediatament després de comunicar les males noticies aporten alternatives. Els donats a explorar sortides. Aquells que presenten un compromís assertiu, una forma positiva d’involucrar-se en els projectes i les organitzacions. Els que s’arremanguen i aquells a qui es troba quan van maldades. Les persones que hi posen passió però l’entusiasme no els fa  perdre la mesura.  Aquells capaços de desafiar les ortodòxies, de practicar el risc responsable que permet la innovació. Els que entenen el canvi, no com una catàstrofe consubstancial, sinó com la forma lògica d’adequar-se a contextos canviants. Els que són breus ajuden més a les solucions que els pesats i els monocords.  Els que lideren equips amb generositat i entenen el lideratge com un servei creen espais on les solucions són més fàcils. Aquells que procuren venir motivats des de casa i esperen que no els desmotivin. Els que tenen talent (també emocional) són part de la solució. Els que es pregunten que poden fer personalment pels altres, pel seu país, per la seva empresa, i ho fan.

La pregunta sobre si som habitualment problema o solució, no és menor, és molt seriosa i pertinent.

Escric aquestes ratlles inspirat en un comentari encertat de Carles Torrecilla a El Món a RAC1 en el sentit que la Unió Europea no hauria de trucar només per donar males noticies perquè no és la millor forma de presentar-se de part de la solució.

(la imatge pertany a una obra de Van de Velde)

Article publicat a Diari de Terrassa a 25 de febrer de 2012